La sanitat pública té com objectius preservar la salut dels ciutadans d’un territori o país.
Cada país inverteix uns recursos en el seu sistema sanitari per tal d’aconseguir aquest objectiu.
La relació entre els recursos invertits en el sistema sanitari i els objectius ens marca l’eficiència del sistema sanitari.
Per tal de mesurar el grau de consecusió dels objectius generals de salut (millorar la salut dels ciutadans) utilitzem uns indicadors universals: taxa de mortalitat per 1000.000 habitants, esperança de vida mitjana, anys de vida que es perden per culpa dels sistema sanitari. A vegades s’utilitzen altres indicadors com accés universal al sistema sanitari, mortalitat infantil, etc.
Establertes aquestes premisses inicials hem de fer una anàlisi de la situació que gaudeix el nostre país, segons les dades de organismes internacionals, per tal de ser conscients de la nostra situació relativa i les causes que l’han produïda i no caure de arguments economicistes que tenen per objectiu desmuntar-lo o fer èmfasi en que es car i ineficient.
Si prenem les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS) veurem que Espanya està en el lloc 13è en la taxa de mortalitat per 1000.000 del total de 17 països més desenvolupats analitzats. Els Estats Unitat és el primer amb 504,9 i Espanya 397,7 per davant d’Alemanya, 440,6, Regne Unit, 462,7, per posar exemples de països pròxims a nosaltres.
Si mirem la despesa per capita dels 17 països més desenvolupats, Espanya ocupa el looc 14è amb 2.299 €/persona, darrera dels Estats Units amb 6.194 €/p, Alemanya amb 3.264 €/p, França amb 2.990 €/p i Regne Unit amb 2.583 €/p.
D’aquesta dades es deriva que el sistema sanitari espanyol és més eficient, donat que Espanya ocupa també el primers llocs en temps de vida mitjana del seus homes i dones.
Ens han d’ensenyar alemanys i anglesos a administrar el nostre sistema sanitari quan gastem menys que ells i obtenim millors resultats?
L’argument d’ineficient i car que moltes vegades sentim contra el sistema sanitari espanyol es desmunta per si mateix i potser el que han d’analitzar la seva situació son Alemanya i el Regne Unit.
Analitzem a continuació perquè es donen aquests resultats i aquesta situació.
Els resultats dels indicadors abans examinats depenen dels recursos invertits en el sistema sanitari i així veiem que inicialment la salut d’un país depèn dels recursos destinats al sistema sanitari públic, però a partir d’un umbral d’inversió per persona, aquesta millora no continua, ja que la millora depèn de factors externs. Els més importants son la pobresa i la desigualtat.
L’atenció sanitària es un dels determinants de la salut, però la renda (i la seva distribució), l’educació, les decisions individuals (hàbits) i col•lectius (entorns i elements institucionals) influeixen de forma molt important en la salut de les persones.
Això ens ajuda a explicar perquè països que inverteixen menys en el sistema sanitari obtenen millors resultats, donat que desenvolupen polítiques en altres àmbits que ajuden a millorar els resultats globals.
Així podem dir que el risc per la salut no deriva tant sols de la major inversió sanitària, sinó de l’erosió d’altres factors no sanitaris de la salut.
Prolongar l’ajut a la desocupació en un context de crisi és una política de salut per un país.
Cal tenir present totes aquesta consideracions en aquest temps de decisiu en que no cal tant sols retallar la despesa sanitària, sinó que es retalla en altres àmbits que tenen una influència directa sobre al salut com son l’educació, l’atur, etc.
dilluns, 21 de gener del 2013
dimecres, 16 de gener del 2013
El professor Vicenç Navarro sempre hi toca molt
El professor Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University, excel·leix en els seus articles. Sempre hi toca molt!
Ahir, dimarts, dia 15 de gener de 2013 va publicar al diari Ara un article d’opinió titulat “Mites de la saviesa convencional”. El recomano.
El seu article desmunta alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant que, segons ell, son erronis.
Navarro parla dels següents supòsits erronis:
1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats.
2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi.
3. Les polítiques d’austeritat són necessàries per salvar l’euro.
4. La falta de frugalitat i l’excessiva despesa pública dels països perifèrics de l’eurozona són els responsables de la crisi de l’euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l’eurozona.
5. Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles.
6. L’elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l’excessiva despesa d’aquests estats.
7. Els problemes de l’eurozona es deuen a la falta de lideratge polític.
8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca.
Especialment interessant es l’opinió del professors Vicenç Navarro sobre el punt 5: “Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles”.
Diu Vicenç Navarro: “És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d’exemples d’alternatives. L’estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d’euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d’impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d’euros l’any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l’Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L’evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d’altres es deu al diferent grau d’influència que tenen els diferents sectors socials sobre l’Estat”.
Però on Vicenç Navarro deixa anar l’escàndol és a l’explicar l’erroni que resulta afirmar el punt 8: "La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca".
El Banc Central Europeu (BCE) ha prestat a la banca espanyola i italiana mig milió de euros a menys d’un 1%, per tal que poguessin augmentar la disponibilitat de crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies. La banca, però, ha utilitzat aquests diners per comprar deute públic dels països “pigs” de l’eurozona (Irlanda, espanya, Itàlia i Portugal) que generen interessos de 6%, 7%, 8%, sense risc, en lloc de donar crèdit a les empreses i reacctivar l’economia. El diferencial és del 5% al 7%, sense fer res, només per moure el dinar rebut.
Ahir, dimarts, dia 15 de gener de 2013 va publicar al diari Ara un article d’opinió titulat “Mites de la saviesa convencional”. El recomano.
El seu article desmunta alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant que, segons ell, son erronis.
1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats.
2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi.
3. Les polítiques d’austeritat són necessàries per salvar l’euro.
4. La falta de frugalitat i l’excessiva despesa pública dels països perifèrics de l’eurozona són els responsables de la crisi de l’euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l’eurozona.
5. Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles.
6. L’elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l’excessiva despesa d’aquests estats.
7. Els problemes de l’eurozona es deuen a la falta de lideratge polític.
8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca.
Especialment interessant es l’opinió del professors Vicenç Navarro sobre el punt 5: “Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles”.
Diu Vicenç Navarro: “És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d’exemples d’alternatives. L’estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d’euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d’impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d’euros l’any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l’Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L’evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d’altres es deu al diferent grau d’influència que tenen els diferents sectors socials sobre l’Estat”.
Però on Vicenç Navarro deixa anar l’escàndol és a l’explicar l’erroni que resulta afirmar el punt 8: "La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca".
El Banc Central Europeu (BCE) ha prestat a la banca espanyola i italiana mig milió de euros a menys d’un 1%, per tal que poguessin augmentar la disponibilitat de crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies. La banca, però, ha utilitzat aquests diners per comprar deute públic dels països “pigs” de l’eurozona (Irlanda, espanya, Itàlia i Portugal) que generen interessos de 6%, 7%, 8%, sense risc, en lloc de donar crèdit a les empreses i reacctivar l’economia. El diferencial és del 5% al 7%, sense fer res, només per moure el dinar rebut.
dilluns, 14 de gener del 2013
Propòsit d'aquest blog
La meva actuació pública com a metge, com a polític socialista, com alcalde, com a diputat provincial i de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, moltes vegades em suscita reflexions o tinc necessitat d'explicar situacions i fets.
Algunes vegades les persones expliquem les nostre vivèncie si reflexions mitjançant converses amb els amics, familiars o coneguts. En el cas del meu càrrec polític tinc l'ocasió de poder vehicular les actuacions i reflexions en altres mitjans, com editorials del butlletí municipal o discursos públics.
Aquest blog desitjaria que em permetés difondre amb un abast més gran, per mitjans telemàtics, algunes de les actuacions que visc i reflexions que m'assalten i que voldria compartir.
El diàleg i la comunicació son cada cop més necessaris. Cada cop més hi ha més necessitat que el contacte entre els ciutadans i els responsables polítics de les diferents administracions sigui el més fluid possible, constant i sense interferències. Això és el que vol fer aquest blog.
Espero que aquest mitjà ajudi a escurçar la distància (que a vegades sembla abismal!) entre les persones, entre els professionals i polítics i les seves actuacions i els ciutadans lectors d'aquest blog.
Algunes vegades les persones expliquem les nostre vivèncie si reflexions mitjançant converses amb els amics, familiars o coneguts. En el cas del meu càrrec polític tinc l'ocasió de poder vehicular les actuacions i reflexions en altres mitjans, com editorials del butlletí municipal o discursos públics.
Aquest blog desitjaria que em permetés difondre amb un abast més gran, per mitjans telemàtics, algunes de les actuacions que visc i reflexions que m'assalten i que voldria compartir.
El diàleg i la comunicació son cada cop més necessaris. Cada cop més hi ha més necessitat que el contacte entre els ciutadans i els responsables polítics de les diferents administracions sigui el més fluid possible, constant i sense interferències. Això és el que vol fer aquest blog.
Espero que aquest mitjà ajudi a escurçar la distància (que a vegades sembla abismal!) entre les persones, entre els professionals i polítics i les seves actuacions i els ciutadans lectors d'aquest blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)