A l’hora d’afrontar una crisi econòmica com la que ens afecta ara,
es obligat buscar solucions imaginatives, intel·ligents i flexibles.
Esta clar que les solucions dogmàtiques i desqualificadores tenen
moltes probabilitats de ser errònies en els seus resultats.
Davant d’una crisi o recessió econòmica com la que avui patim hi
ha dues maneres de plantejar-se l’estratègia per afrontar-la, cada una de les
quals respon als interessos que mouen als qui les executa.
Una possibilitat es la de preservar el que essencial des del punt
de vista del interès col·lectiu, prioritzant la despesa i reordenant-la, a la
vegada que es generen més ingressos procedents d’incrementar la càrrega
impositiva del que gaudeixen d’una situació econòmica privilegiada.
L’altra alternativa es la que respon als interessos dels que
dominen el mercat financer i que volen continuar amb guanys importants amb
temps de crisi. Aquest propugnen que la política més adequada és la que
comporta reduir la despesa pública per estalviar, en una paraula, retallar. En
aquesta lògica els hi sembla que el que s’ha de retallar son serveis i
prestacions socials que afecten a molts, perquè d’aquesta manera el volum de
l’estalvi es important. Quin son els serveis més generalitats i universals?
L’educació, la sanitat i les pensions.
No es estrany sentir al nostre conseller d’Economia, el senyor
Mas-Collell, afirmar que la cobertura universal de la sanitat catalana s’ha
acabat i que en el futur tots tindrem al possibilitat d’accedir al sistema
sanitari, però pagant una part dels serveis que rebem: Això vol dir que els més
afectats per la crisi veuran disminuït l’accés al serveis sanitaris, com
conseqüència del copagament i les llistes d’espera que els retalls
pressupostaris comporten.
Crec que ha de quedar clar que no hi ha sols una manera de sortir
de la crisi econòmica i que segons quina sigui la recepta escollida, la sortida
serà una o altra. Serà amb el manteniment de els estructures que configuren
l’estat del benestar i l’estímul de l’economia, o amb el creixement de les
desigualtats, concentrant els guanys en els que més tenen, en detriment de la
resta, amb un deteriorament dels sistema de protecció social, en benefici de la
privatització de les empreses públiques i dels serveis, fonamentant els seus
guanys sobre la disminució de l’accessibilitat, l’eficiència i la qualitat.
En resum, estem en una antiga disjuntiva, que històricament han
propugnat els treballadors i les classes populars des de l’esquerra i els
representants del capital des de la dreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada