És molt interessant. Si no el vàreu llegir l'adjunto. Mereix atenció.
dimecres, 16 d’octubre del 2013
Bill Keller: "La otra cara de la reforma sanitaria" El País, 15 d'octubre de 2013
Ahir dimarts, dia 15 d'octubre de 2013 el diari El País va publicar un interessant article signat per Bill Keller sobre "La otra cara de la reforma sanitaria".
És molt interessant. Si no el vàreu llegir l'adjunto. Mereix atenció.
És molt interessant. Si no el vàreu llegir l'adjunto. Mereix atenció.
dissabte, 13 de juliol del 2013
Medicina Intencional
El dijous 11 de juliol vaig llegir aquesta brillant carta al director al diari "La Vanguardia". L'escriu Carme Alonso Permanyer, una col·lega metgessa de Molins de Rei, , i és molt interessant, ja que reflexa els sentiments amb que molt metges exercim la nostra professió en aquesta temps de crisi.
Us la transcric:
Medicina intencional
"Com bé va dir Ryszard Kapuscinski, l'autèntic periodisme és l'intencional. Això mateix passa amb la medicina. Els metges aspirem a aconseguir algun canvi, tenim la voluntat d'incidir en la salut dels pacients de manera encara més ferma. Sobretot en aquests temps de crisi i retallades sanitàries esfereïdores.
Sí, amb la crisi a les nostres consultes escoltem i vivim la petita història de la gent que lluita per sobreviure dia a dia. Ens desesperem intentant no perdre la mirada sencera, contenida i sempre amb rigor científic. Ens emocionem intentant contenir la llàgrima humida quan toquem la mort tan a prop i no podem fer-hi res. Perquè ara més que mai és més fàcil morir i més fàcil malviure. Així que faig un crit a favor de la implicació dels nostres polítics".
Carme Alonso Permanyer
Molins de Rei
Us la transcric:
Medicina intencional
"Com bé va dir Ryszard Kapuscinski, l'autèntic periodisme és l'intencional. Això mateix passa amb la medicina. Els metges aspirem a aconseguir algun canvi, tenim la voluntat d'incidir en la salut dels pacients de manera encara més ferma. Sobretot en aquests temps de crisi i retallades sanitàries esfereïdores.
Sí, amb la crisi a les nostres consultes escoltem i vivim la petita història de la gent que lluita per sobreviure dia a dia. Ens desesperem intentant no perdre la mirada sencera, contenida i sempre amb rigor científic. Ens emocionem intentant contenir la llàgrima humida quan toquem la mort tan a prop i no podem fer-hi res. Perquè ara més que mai és més fàcil morir i més fàcil malviure. Així que faig un crit a favor de la implicació dels nostres polítics".
Carme Alonso Permanyer
Molins de Rei
dilluns, 22 d’abril del 2013
The Lancet parla de la política econòmica europea i el seu impacte sobre la salut
The Lancet és una revista britànica, fundada el 1823, de gran prestigi en temes sanitaris.
En els darrers temps han dedicat molta atenció a la situació econòmica de la sanitat europea.
Un dels darrers articles seus sobre el tema mereix una lectura. Us ho recomano. Pel que no llegeixi bé l'anglès, us ofereixo una traducció de l'article original fet per Diego Reverte.
L'article de The Lancet es titula "Crisis financiera, austeridad y salud en Europa (Financial crisis, austerity, and health in Europe)" i fou publicat el 27 de març passat.
S'analitza l'impacte en la salut de les mesures que la crisi econòmica ha fet implantar en els diferents països.
L'abstract o resumen de l'article és el següent:
"La crisis financiera en Europa ha planteado amenazas importantes y brindado
oportunidades para la salud. Hemos rastreado los orígenes de la crisis económica
europea y las respuestas de los gobiernos, así como examinado su efecto en los
sistemas sanitarios y revisado los efectos de los deterioros económicos previos sobre la
salud para predecir las probables consecuencias para el momento actual. Después
hemos comparado nuestras predicciones con los datos reales de que se dispone
respecto a los efectos de la crisis sobre la salud. Mientras que pudimos prever los
aumentos inmediatos en las tasas de suicidios y el descenso en las de muertes por
accidentes de tráfico en las carreteras, no pudimos prever otras consecuencias, tales
como los brotes de VIH/SIDA, que se comprenden mejor como productos de las
restricciones de los estados. Grecia, España y Portugal han adoptado una estricta
austeridad fiscal; sus economías siguen en recesión y la presión sobre sus sistemas
sanitarios aumenta. En estos países se están haciendo más frecuentes los suicidios y
los brotes de enfermedades infecciosas y los recortes presupuestarios han restringido
el acceso a la sanidad. Por el contrario, Islandia rechazó, mediante el voto popular, la
austeridad y parece que la crisis financiera ha tenido menores o nulos efectos
discernibles sobre la salud. Aunque hay muchas diferencias entre los países que
pueden potencialmente crear confusión, nuestro análisis sugiere que, aunque la
recesión acarrea riesgos para la salud, la interacción de la austeridad fiscal con los
impactos económicos y una protección social débil es lo que finalmente parece
disparar las crisis sanitarias y sociales en Europa. Las decisiones políticas respecto a
cómo responder a la crisis económica tienen marcados e inesperados efectos sobre la
salud pública, todavía las voces de la salud pública se han mantenido calladas a lo largo
de la crisis económica".
En els darrers temps han dedicat molta atenció a la situació econòmica de la sanitat europea.
Un dels darrers articles seus sobre el tema mereix una lectura. Us ho recomano. Pel que no llegeixi bé l'anglès, us ofereixo una traducció de l'article original fet per Diego Reverte.
L'article de The Lancet es titula "Crisis financiera, austeridad y salud en Europa (Financial crisis, austerity, and health in Europe)" i fou publicat el 27 de març passat.
S'analitza l'impacte en la salut de les mesures que la crisi econòmica ha fet implantar en els diferents països.
L'abstract o resumen de l'article és el següent:
"La crisis financiera en Europa ha planteado amenazas importantes y brindado
oportunidades para la salud. Hemos rastreado los orígenes de la crisis económica
europea y las respuestas de los gobiernos, así como examinado su efecto en los
sistemas sanitarios y revisado los efectos de los deterioros económicos previos sobre la
salud para predecir las probables consecuencias para el momento actual. Después
hemos comparado nuestras predicciones con los datos reales de que se dispone
respecto a los efectos de la crisis sobre la salud. Mientras que pudimos prever los
aumentos inmediatos en las tasas de suicidios y el descenso en las de muertes por
accidentes de tráfico en las carreteras, no pudimos prever otras consecuencias, tales
como los brotes de VIH/SIDA, que se comprenden mejor como productos de las
restricciones de los estados. Grecia, España y Portugal han adoptado una estricta
austeridad fiscal; sus economías siguen en recesión y la presión sobre sus sistemas
sanitarios aumenta. En estos países se están haciendo más frecuentes los suicidios y
los brotes de enfermedades infecciosas y los recortes presupuestarios han restringido
el acceso a la sanidad. Por el contrario, Islandia rechazó, mediante el voto popular, la
austeridad y parece que la crisis financiera ha tenido menores o nulos efectos
discernibles sobre la salud. Aunque hay muchas diferencias entre los países que
pueden potencialmente crear confusión, nuestro análisis sugiere que, aunque la
recesión acarrea riesgos para la salud, la interacción de la austeridad fiscal con los
impactos económicos y una protección social débil es lo que finalmente parece
disparar las crisis sanitarias y sociales en Europa. Las decisiones políticas respecto a
cómo responder a la crisis económica tienen marcados e inesperados efectos sobre la
salud pública, todavía las voces de la salud pública se han mantenido calladas a lo largo
de la crisis económica".
dimarts, 12 de març del 2013
La crisi, on estem i la sortida que busquem
En els darrers temps són moltes les veus d’experts econòmics que qüestionen el perquè de la crisi i les solucions que es pregonen per sortir d’ella. S’assenyala que Brussel·les i la Comissió Europea d’Assumptes Econòmics s’equivoquen al imposar receptes d’austeritat, que sols provoquen un patiment innecessari als ciutadans europeus.
Per un costat, el Fons Monetari Internacional (FMI) aconsella un canvi en la política fiscal que afavoreixi el creixement; per l’altre costat la Comissió Europea que continua tossudament en dictar receptes que s’han demostrat errònies i que s’estrellen contra la realitat.
Així, la Comissió Europea preveu que la zona euro arrastri aquest any una recessió seguida d’un creixement anèmic en el 2014. I Espanya es veu abocada a nou trimestres consecutius de caigudes del PIB, quelcom inèdit des del final de la guerra civil.
Les opinions d’experts com Paul De Grauwe, de la London School of Economics, a “La política económica de la Eurozona es un desastre” assenyalen les autoritats comunitàries com responsables de la recessió, per haver atresat a tots els països al mateix temps a polítiques d’austeritat.
Altres com Desmond Lachman, de Georgetown, diuen que les dades de creixement confirmen que “l’economia europea es contrau més ràpid del que s’esperava”.
Dani Rodrick, d’Havard, creu que la Comissió Europea s’està enganyant amb l’il·lusió de que les reformes estructurals per impulsar l’economia enmig d’una caiguda en picat de l’activitat, que s’ha vist agreujada per les mesures d’activitat que ha forçat. Mentre que les últimes dates confirmen la necessitat d’estratègies de creixement per a reactivar la demanda.
Charles Wyplosz, del Graduate Institute de Ginebra, diu que l’austeritat i les polítiques desenvolupades per la Comissió Europea impedeixen acabar amb la depressió. Per això elaboren previsions saben perfectament que aleshores no es compliran.
El FMI ha dit que l’austeritat excessiva a la zona euro és una camisa de força contraproduent.
Com a resum de tot, i tenint com a referència les mesures adoptades pel president Obama o la Reserva Federal del Estats Units per a lluitar contra la crisi, hi ha que preguntar-se si els governs europeus i el Banc Central Europeu (BCE) estan desenvolupant polítiques al servei dels grans poders financers, que estan en l’origen de la crisi i no paren d’augmentar els seus beneficis amb ella.
dilluns, 4 de març del 2013
Vídeos del 1r. Fòrum Obert de Sanitat Pública
El passat divendres 1 de març es va celebrar a Sant Andreu de la Barca el 1r. Fòrum de Sanitat Pública amb l'assistència de més 100 professionals i agents implicats en l'atenció sanitària. L'acte va comptar amb la presència de Vicente Ortún i Marisol Rodríguez i va ser un èxit. Per aquest motiu, us posem a disposició els vídeos de la conferència. Esperem que siguin del vostre interés.
Introducció:
Ponència de Marisol Rodríguez:
Ponència de Vicente Ortún:
Preguntes i final:
Introducció:
Ponència de Marisol Rodríguez:
Ponència de Vicente Ortún:
Preguntes i final:
divendres, 22 de febrer del 2013
Debatre sobre sanitat pública, una necessitat
En els actuals temps de crisi econòmica s'ha obert un debat molt important en el món de la salut pública, sobre l'evolució de la despesa sanitària pública en l’última dècada (i la seva relació amb el PIB), l'evolució de les plantilles i altres temes sobre els que s'ha anat bastint una determinada política.
Sempre tinc la sensació que sobre aquestes qüestions, abans de fer, caldria debatre i parlar molt, a fons i sense embuts. Les crisis poden ser un bon moment per netejar i millorar. I en aquest sentit, caldria debatre quins elements seria convenient que la crisi s’emportés i els que convindria que deixés.
Aquest és l'objectiu del 1er Fòrum de Sanitat Pública a Sant Andreu de la Barca que celebrarem el proper divendres, dia 1 de març de 2013, d’11:30 a 14:00 hores, al Teatre Núria Espert.
En la primera edició, el Fòrum porta com a títol “Temps de crisi, Temps de Reflexió en Sanitat”.
Per iniciar el debat hem programat la presència de dos importants personalitats de l’àmbit sanitari, uns especialistes sobre la temàtica: Vicente Ortún (degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra) i Marisol Rodríguez (catedràtica d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona).
Aquests dos prestigiosos conferenciants donaran la seva visió sobre la situació actual i, tot seguit, s’obrirà un debat obert i enriquidor per part de tots els assistents.
Aquest fòrum, on el més important voldríem que fos la participació i el debat, vol esdevenir un espai de reflexió sobre la situació actual i futura de la sanitat pública en l'actual context de crisi i és una iniciativa de l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca.
Estan convidats a participar des de metges a directors d’hospitals, passant pels responsables dels diferents nivells sanitaris, responsables polítics, però també i alhora, associacions ciutadanes i entitats preocupades per aquests temes, com sindicats, associacions de veïns, d'usuaris, etc.
L'objectiu és crear un espai de trobada i reflexió obert a professionals i als agents que intervenen en l'atenció sanitària del nostre entorn territorial del Baix Llobregat, sobre la situació actual de la salut pública i els plantejaments que hi ha i que es fan en aquest terreny dins de l'actual crisi econòmica.
El Programa del Fòrum és el següent:
1a Part (Vicente Ortún i Marisol Rodriguez)
-Evolució de la despesa sanitària pública en l’última dècada (i la seva relació amb el PIB)
-Evolució de les plantilles
-Variabilitat en la despesa en atenció primària i en hospital”
2a Part (Vicente Ortún i Marisol Rodriguez)
-El que convindria que la crisi s’emportés i el que convindria que deixés
-Un camí desitjable per a l’Atenció Primària
-Professionals sanitaris
-Redefinició de la cartera de prestacions i responsabilitat individual en el finançament (copagament).
3a Part
-Debat Obert entre tots els participants.
Per assistir a aquest Fòrum, que és gratuït, no cal inscripció prèvia però sí una confirmació d’assistència a: mjrodes@sabarca.cat
Sempre tinc la sensació que sobre aquestes qüestions, abans de fer, caldria debatre i parlar molt, a fons i sense embuts. Les crisis poden ser un bon moment per netejar i millorar. I en aquest sentit, caldria debatre quins elements seria convenient que la crisi s’emportés i els que convindria que deixés.
Aquest és l'objectiu del 1er Fòrum de Sanitat Pública a Sant Andreu de la Barca que celebrarem el proper divendres, dia 1 de març de 2013, d’11:30 a 14:00 hores, al Teatre Núria Espert.
En la primera edició, el Fòrum porta com a títol “Temps de crisi, Temps de Reflexió en Sanitat”.
Per iniciar el debat hem programat la presència de dos importants personalitats de l’àmbit sanitari, uns especialistes sobre la temàtica: Vicente Ortún (degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra) i Marisol Rodríguez (catedràtica d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona).
Aquests dos prestigiosos conferenciants donaran la seva visió sobre la situació actual i, tot seguit, s’obrirà un debat obert i enriquidor per part de tots els assistents.
Estan convidats a participar des de metges a directors d’hospitals, passant pels responsables dels diferents nivells sanitaris, responsables polítics, però també i alhora, associacions ciutadanes i entitats preocupades per aquests temes, com sindicats, associacions de veïns, d'usuaris, etc.
L'objectiu és crear un espai de trobada i reflexió obert a professionals i als agents que intervenen en l'atenció sanitària del nostre entorn territorial del Baix Llobregat, sobre la situació actual de la salut pública i els plantejaments que hi ha i que es fan en aquest terreny dins de l'actual crisi econòmica.
1a Part (Vicente Ortún i Marisol Rodriguez)
-Evolució de la despesa sanitària pública en l’última dècada (i la seva relació amb el PIB)
-Evolució de les plantilles
-Variabilitat en la despesa en atenció primària i en hospital”
2a Part (Vicente Ortún i Marisol Rodriguez)
-El que convindria que la crisi s’emportés i el que convindria que deixés
-Un camí desitjable per a l’Atenció Primària
-Professionals sanitaris
-Redefinició de la cartera de prestacions i responsabilitat individual en el finançament (copagament).
3a Part
-Debat Obert entre tots els participants.
Per assistir a aquest Fòrum, que és gratuït, no cal inscripció prèvia però sí una confirmació d’assistència a: mjrodes@sabarca.cat
dilluns, 18 de febrer del 2013
En defensa dels funcionaris
Fa uns dies hem tingut l’oportunitat d’escoltar les declaracions de Joan Rosell, president de la COE, on manifestava que un dels elements que llasten l’economia del país és l’excés de funcionaris; que seria necessari reduir el seu nombre per a millorar el funcionament de les institucions i de l’economia del país.
Aquestes declaracions resulten simptomàtiques (i crec que no són pas alienes) al fet del coneixement de casos de corrupció (algú ha pagat ingents quantitats de diners) als partits polítics.
Estem davant l’opinió autoritzada de qui representa la cúpula empresarial del país; cúpula que, per cert, podria triar millor a qui els representa, vista la col·lecció de fariseus (sóc suau en el qualificatiu) que últimament apareixen en l’escena pública.
Passem a analitzar les paraules d’aquest “il·lustrat” economista, expressió del liberalisme ultra muntanyenc.
És evident que el seu raonament entra dins de la lògica més clara. Per a molts empresaris, sobren els funcionaris que presten serveis de qualitat als ciutadans.
Si hi ha bons metges, i en nombre suficient, que facin que la sanitat funcioni, els empresaris com ell perden oportunitat de negoci. Si hi ha bons mestres i professors en nombre suficient, que permeten que es doni un ensenyament de qualitat a les classes populars, ells perden oportunitat de negoci. Ciutadans ben formats tindrien més capacitat d’anàlisi i de reivindicar uns serveis públics de qualitat i això no els interessa.
Tampoc és bo que hi hagi funcionaris d’hisenda que controlin les malifetes que fan persones com l’anterior president de la CEOE (Díaz Ferrán) o l’actual vicepresident (Arturo Fernández). Tampoc és bo que hi hagi molts funcionaris de justícia, ja que quan més lenta i dolenta és la justícia, els delictes econòmics podran quedar sense jutjar.
Està clar, doncs, el motiu pel qual a Joan Rosell li sobren funcionaris, que donin un servei als ciutadans, en els diferents àmbits de l’administració, ja que ells perden oportunitat de negoci i no poder estendre les seves pràctiques empresarials a àmbits en que la funció pública actua amb criteris de qualitat i eficiència.
És necessari disminuir el nombre de funcionaris per a aconseguir que els serveis que ells presten es vegin afectats i aparegui evident, amb sol rutilant, llocs on realitzar activitats empresarials, que generin beneficis, basant-se en l’explotació de la malaltia, l’educació, la justícia, etc.; sectors fonamentals de l’Estat de dret que entre tots hem construït, per a tenir via lliure a pràctiques sense escrúpols i corrupteles, a tretes, enganys o artificis entre amics, a l’explotació de treballadors, amb violació dels seus drets laborals.
Sr. Rosell, és vostè una espècie rutilant d’aquest hivernacle que és la cúpula de la CEOE o Foment del Treball, que no deixa de sorprendre’ns, ja que més enllà de sustentar activitats moltes vegades sense cap ètica empresarial, intenta convèncer a la ciutadania de què lo que és bo per a ells és el millor per a tots. I això, desgraciadament, no és veritat i és tan sols un cortina de fum.
Aquestes declaracions resulten simptomàtiques (i crec que no són pas alienes) al fet del coneixement de casos de corrupció (algú ha pagat ingents quantitats de diners) als partits polítics.
Estem davant l’opinió autoritzada de qui representa la cúpula empresarial del país; cúpula que, per cert, podria triar millor a qui els representa, vista la col·lecció de fariseus (sóc suau en el qualificatiu) que últimament apareixen en l’escena pública.
Passem a analitzar les paraules d’aquest “il·lustrat” economista, expressió del liberalisme ultra muntanyenc.
És evident que el seu raonament entra dins de la lògica més clara. Per a molts empresaris, sobren els funcionaris que presten serveis de qualitat als ciutadans.
Si hi ha bons metges, i en nombre suficient, que facin que la sanitat funcioni, els empresaris com ell perden oportunitat de negoci. Si hi ha bons mestres i professors en nombre suficient, que permeten que es doni un ensenyament de qualitat a les classes populars, ells perden oportunitat de negoci. Ciutadans ben formats tindrien més capacitat d’anàlisi i de reivindicar uns serveis públics de qualitat i això no els interessa.
Tampoc és bo que hi hagi funcionaris d’hisenda que controlin les malifetes que fan persones com l’anterior president de la CEOE (Díaz Ferrán) o l’actual vicepresident (Arturo Fernández). Tampoc és bo que hi hagi molts funcionaris de justícia, ja que quan més lenta i dolenta és la justícia, els delictes econòmics podran quedar sense jutjar.
Està clar, doncs, el motiu pel qual a Joan Rosell li sobren funcionaris, que donin un servei als ciutadans, en els diferents àmbits de l’administració, ja que ells perden oportunitat de negoci i no poder estendre les seves pràctiques empresarials a àmbits en que la funció pública actua amb criteris de qualitat i eficiència.
És necessari disminuir el nombre de funcionaris per a aconseguir que els serveis que ells presten es vegin afectats i aparegui evident, amb sol rutilant, llocs on realitzar activitats empresarials, que generin beneficis, basant-se en l’explotació de la malaltia, l’educació, la justícia, etc.; sectors fonamentals de l’Estat de dret que entre tots hem construït, per a tenir via lliure a pràctiques sense escrúpols i corrupteles, a tretes, enganys o artificis entre amics, a l’explotació de treballadors, amb violació dels seus drets laborals.
Sr. Rosell, és vostè una espècie rutilant d’aquest hivernacle que és la cúpula de la CEOE o Foment del Treball, que no deixa de sorprendre’ns, ja que més enllà de sustentar activitats moltes vegades sense cap ètica empresarial, intenta convèncer a la ciutadania de què lo que és bo per a ells és el millor per a tots. I això, desgraciadament, no és veritat i és tan sols un cortina de fum.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Sanitat pública: interès públic i provisió privada
Fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia un article del professor Guillem Casanovas, on feia una defensa de que l’interès públic es podria servir des de la provisió privada.
Cal tenir present que la provisió privada dels serveis sanitaris té com objectiu el generar beneficis econòmics que es puguin repartit entres els accionistes de l’empresa. Per tal que aquests beneficis existeixin està clar que les activitats de provisió, a part de buscar l’eficiència, buscaran rentabilitat, el que vol dir que aquelles actuacions que son poc rentables deixaran de tenir interès.
Així doncs, entren en contradicció amb l’interès públic, que contempla totes aquelles actuacions destinades a resoldre o pal·liar un problema de salut i que s’han de fer amb equilibri entre el seu cost i la seva efectivitat.
Es cert que hem de considerar la sanitat pública com un contracte entre l’Estat i els ciutadans, que genera obligacions entre les dues parts, dels individus respecte a la comunitat a la pertanyen i d’aquesta envers aquells.
La comunitat té l’obligació de vetllar per la salut dels seus membres, però també els ciutadans tenen l’obligació de cuidar-se a si mateixos, per tal de tenir el dret a beneficiar-se de la solidaritat dels demés, derivada de que tots hagin complert les seves responsabilitats individuals amb la hisenda pública.
Fins aquí el debat es interessant i amb arguments que poden estar a favor del binomi interès públic/provisió pública, com a millor garant dels sistemes públics de salut; o interès públic/provisió privada, com millor garant de l’eficiència del sistema.
Però en el segon cas es deixa de costat el més important que és el fet de que l’interès públic contempla tant amb la provisió de serveis sanitaris, elements com l’informació, la prevenció, la promoció de la salut. Elements que no son rentables per la provisió privada, que sustenta els seus beneficis primordialment en la provisió de serveis per tractar la malaltia i que no considera rentable l’inversió en altres factors que tot i tenir una gran relació amb l’atenció sanitària, el nivell de salut dels ciutadans, erosionen la salut.
Cal tenir present que la provisió privada dels serveis sanitaris té com objectiu el generar beneficis econòmics que es puguin repartit entres els accionistes de l’empresa. Per tal que aquests beneficis existeixin està clar que les activitats de provisió, a part de buscar l’eficiència, buscaran rentabilitat, el que vol dir que aquelles actuacions que son poc rentables deixaran de tenir interès.
Així doncs, entren en contradicció amb l’interès públic, que contempla totes aquelles actuacions destinades a resoldre o pal·liar un problema de salut i que s’han de fer amb equilibri entre el seu cost i la seva efectivitat.
Es cert que hem de considerar la sanitat pública com un contracte entre l’Estat i els ciutadans, que genera obligacions entre les dues parts, dels individus respecte a la comunitat a la pertanyen i d’aquesta envers aquells.
La comunitat té l’obligació de vetllar per la salut dels seus membres, però també els ciutadans tenen l’obligació de cuidar-se a si mateixos, per tal de tenir el dret a beneficiar-se de la solidaritat dels demés, derivada de que tots hagin complert les seves responsabilitats individuals amb la hisenda pública.
Fins aquí el debat es interessant i amb arguments que poden estar a favor del binomi interès públic/provisió pública, com a millor garant dels sistemes públics de salut; o interès públic/provisió privada, com millor garant de l’eficiència del sistema.
Però en el segon cas es deixa de costat el més important que és el fet de que l’interès públic contempla tant amb la provisió de serveis sanitaris, elements com l’informació, la prevenció, la promoció de la salut. Elements que no son rentables per la provisió privada, que sustenta els seus beneficis primordialment en la provisió de serveis per tractar la malaltia i que no considera rentable l’inversió en altres factors que tot i tenir una gran relació amb l’atenció sanitària, el nivell de salut dels ciutadans, erosionen la salut.
dilluns, 21 de gener del 2013
Despesa sanitària i salut: Dades a tenir en compte
La sanitat pública té com objectius preservar la salut dels ciutadans d’un territori o país.
Cada país inverteix uns recursos en el seu sistema sanitari per tal d’aconseguir aquest objectiu.
La relació entre els recursos invertits en el sistema sanitari i els objectius ens marca l’eficiència del sistema sanitari.
Per tal de mesurar el grau de consecusió dels objectius generals de salut (millorar la salut dels ciutadans) utilitzem uns indicadors universals: taxa de mortalitat per 1000.000 habitants, esperança de vida mitjana, anys de vida que es perden per culpa dels sistema sanitari. A vegades s’utilitzen altres indicadors com accés universal al sistema sanitari, mortalitat infantil, etc.
Establertes aquestes premisses inicials hem de fer una anàlisi de la situació que gaudeix el nostre país, segons les dades de organismes internacionals, per tal de ser conscients de la nostra situació relativa i les causes que l’han produïda i no caure de arguments economicistes que tenen per objectiu desmuntar-lo o fer èmfasi en que es car i ineficient.
Si prenem les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS) veurem que Espanya està en el lloc 13è en la taxa de mortalitat per 1000.000 del total de 17 països més desenvolupats analitzats. Els Estats Unitat és el primer amb 504,9 i Espanya 397,7 per davant d’Alemanya, 440,6, Regne Unit, 462,7, per posar exemples de països pròxims a nosaltres.
Si mirem la despesa per capita dels 17 països més desenvolupats, Espanya ocupa el looc 14è amb 2.299 €/persona, darrera dels Estats Units amb 6.194 €/p, Alemanya amb 3.264 €/p, França amb 2.990 €/p i Regne Unit amb 2.583 €/p.
D’aquesta dades es deriva que el sistema sanitari espanyol és més eficient, donat que Espanya ocupa també el primers llocs en temps de vida mitjana del seus homes i dones.
Ens han d’ensenyar alemanys i anglesos a administrar el nostre sistema sanitari quan gastem menys que ells i obtenim millors resultats?
L’argument d’ineficient i car que moltes vegades sentim contra el sistema sanitari espanyol es desmunta per si mateix i potser el que han d’analitzar la seva situació son Alemanya i el Regne Unit.
Analitzem a continuació perquè es donen aquests resultats i aquesta situació.
Els resultats dels indicadors abans examinats depenen dels recursos invertits en el sistema sanitari i així veiem que inicialment la salut d’un país depèn dels recursos destinats al sistema sanitari públic, però a partir d’un umbral d’inversió per persona, aquesta millora no continua, ja que la millora depèn de factors externs. Els més importants son la pobresa i la desigualtat.
L’atenció sanitària es un dels determinants de la salut, però la renda (i la seva distribució), l’educació, les decisions individuals (hàbits) i col•lectius (entorns i elements institucionals) influeixen de forma molt important en la salut de les persones.
Això ens ajuda a explicar perquè països que inverteixen menys en el sistema sanitari obtenen millors resultats, donat que desenvolupen polítiques en altres àmbits que ajuden a millorar els resultats globals.
Així podem dir que el risc per la salut no deriva tant sols de la major inversió sanitària, sinó de l’erosió d’altres factors no sanitaris de la salut.
Prolongar l’ajut a la desocupació en un context de crisi és una política de salut per un país.
Cal tenir present totes aquesta consideracions en aquest temps de decisiu en que no cal tant sols retallar la despesa sanitària, sinó que es retalla en altres àmbits que tenen una influència directa sobre al salut com son l’educació, l’atur, etc.
Cada país inverteix uns recursos en el seu sistema sanitari per tal d’aconseguir aquest objectiu.
La relació entre els recursos invertits en el sistema sanitari i els objectius ens marca l’eficiència del sistema sanitari.
Per tal de mesurar el grau de consecusió dels objectius generals de salut (millorar la salut dels ciutadans) utilitzem uns indicadors universals: taxa de mortalitat per 1000.000 habitants, esperança de vida mitjana, anys de vida que es perden per culpa dels sistema sanitari. A vegades s’utilitzen altres indicadors com accés universal al sistema sanitari, mortalitat infantil, etc.
Establertes aquestes premisses inicials hem de fer una anàlisi de la situació que gaudeix el nostre país, segons les dades de organismes internacionals, per tal de ser conscients de la nostra situació relativa i les causes que l’han produïda i no caure de arguments economicistes que tenen per objectiu desmuntar-lo o fer èmfasi en que es car i ineficient.
Si prenem les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS) veurem que Espanya està en el lloc 13è en la taxa de mortalitat per 1000.000 del total de 17 països més desenvolupats analitzats. Els Estats Unitat és el primer amb 504,9 i Espanya 397,7 per davant d’Alemanya, 440,6, Regne Unit, 462,7, per posar exemples de països pròxims a nosaltres.
Si mirem la despesa per capita dels 17 països més desenvolupats, Espanya ocupa el looc 14è amb 2.299 €/persona, darrera dels Estats Units amb 6.194 €/p, Alemanya amb 3.264 €/p, França amb 2.990 €/p i Regne Unit amb 2.583 €/p.
D’aquesta dades es deriva que el sistema sanitari espanyol és més eficient, donat que Espanya ocupa també el primers llocs en temps de vida mitjana del seus homes i dones.
Ens han d’ensenyar alemanys i anglesos a administrar el nostre sistema sanitari quan gastem menys que ells i obtenim millors resultats?
L’argument d’ineficient i car que moltes vegades sentim contra el sistema sanitari espanyol es desmunta per si mateix i potser el que han d’analitzar la seva situació son Alemanya i el Regne Unit.
Analitzem a continuació perquè es donen aquests resultats i aquesta situació.
Els resultats dels indicadors abans examinats depenen dels recursos invertits en el sistema sanitari i així veiem que inicialment la salut d’un país depèn dels recursos destinats al sistema sanitari públic, però a partir d’un umbral d’inversió per persona, aquesta millora no continua, ja que la millora depèn de factors externs. Els més importants son la pobresa i la desigualtat.
L’atenció sanitària es un dels determinants de la salut, però la renda (i la seva distribució), l’educació, les decisions individuals (hàbits) i col•lectius (entorns i elements institucionals) influeixen de forma molt important en la salut de les persones.
Això ens ajuda a explicar perquè països que inverteixen menys en el sistema sanitari obtenen millors resultats, donat que desenvolupen polítiques en altres àmbits que ajuden a millorar els resultats globals.
Així podem dir que el risc per la salut no deriva tant sols de la major inversió sanitària, sinó de l’erosió d’altres factors no sanitaris de la salut.
Prolongar l’ajut a la desocupació en un context de crisi és una política de salut per un país.
Cal tenir present totes aquesta consideracions en aquest temps de decisiu en que no cal tant sols retallar la despesa sanitària, sinó que es retalla en altres àmbits que tenen una influència directa sobre al salut com son l’educació, l’atur, etc.
dimecres, 16 de gener del 2013
El professor Vicenç Navarro sempre hi toca molt
El professor Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de Public Policy a The Johns Hopkins University, excel·leix en els seus articles. Sempre hi toca molt!
Ahir, dimarts, dia 15 de gener de 2013 va publicar al diari Ara un article d’opinió titulat “Mites de la saviesa convencional”. El recomano.
El seu article desmunta alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant que, segons ell, son erronis.
Navarro parla dels següents supòsits erronis:
1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats.
2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi.
3. Les polítiques d’austeritat són necessàries per salvar l’euro.
4. La falta de frugalitat i l’excessiva despesa pública dels països perifèrics de l’eurozona són els responsables de la crisi de l’euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l’eurozona.
5. Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles.
6. L’elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l’excessiva despesa d’aquests estats.
7. Els problemes de l’eurozona es deuen a la falta de lideratge polític.
8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca.
Especialment interessant es l’opinió del professors Vicenç Navarro sobre el punt 5: “Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles”.
Diu Vicenç Navarro: “És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d’exemples d’alternatives. L’estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d’euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d’impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d’euros l’any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l’Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L’evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d’altres es deu al diferent grau d’influència que tenen els diferents sectors socials sobre l’Estat”.
Però on Vicenç Navarro deixa anar l’escàndol és a l’explicar l’erroni que resulta afirmar el punt 8: "La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca".
El Banc Central Europeu (BCE) ha prestat a la banca espanyola i italiana mig milió de euros a menys d’un 1%, per tal que poguessin augmentar la disponibilitat de crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies. La banca, però, ha utilitzat aquests diners per comprar deute públic dels països “pigs” de l’eurozona (Irlanda, espanya, Itàlia i Portugal) que generen interessos de 6%, 7%, 8%, sense risc, en lloc de donar crèdit a les empreses i reacctivar l’economia. El diferencial és del 5% al 7%, sense fer res, només per moure el dinar rebut.
Ahir, dimarts, dia 15 de gener de 2013 va publicar al diari Ara un article d’opinió titulat “Mites de la saviesa convencional”. El recomano.
El seu article desmunta alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant que, segons ell, son erronis.
1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats.
2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi.
3. Les polítiques d’austeritat són necessàries per salvar l’euro.
4. La falta de frugalitat i l’excessiva despesa pública dels països perifèrics de l’eurozona són els responsables de la crisi de l’euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l’eurozona.
5. Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles.
6. L’elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l’excessiva despesa d’aquests estats.
7. Els problemes de l’eurozona es deuen a la falta de lideratge polític.
8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca.
Especialment interessant es l’opinió del professors Vicenç Navarro sobre el punt 5: “Les polítiques d’austeritat implementades pels estats són les úniques possibles”.
Diu Vicenç Navarro: “És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d’exemples d’alternatives. L’estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d’euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d’impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d’euros l’any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l’Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L’evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d’altres es deu al diferent grau d’influència que tenen els diferents sectors socials sobre l’Estat”.
Però on Vicenç Navarro deixa anar l’escàndol és a l’explicar l’erroni que resulta afirmar el punt 8: "La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca".
El Banc Central Europeu (BCE) ha prestat a la banca espanyola i italiana mig milió de euros a menys d’un 1%, per tal que poguessin augmentar la disponibilitat de crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies. La banca, però, ha utilitzat aquests diners per comprar deute públic dels països “pigs” de l’eurozona (Irlanda, espanya, Itàlia i Portugal) que generen interessos de 6%, 7%, 8%, sense risc, en lloc de donar crèdit a les empreses i reacctivar l’economia. El diferencial és del 5% al 7%, sense fer res, només per moure el dinar rebut.
dilluns, 14 de gener del 2013
Propòsit d'aquest blog
La meva actuació pública com a metge, com a polític socialista, com alcalde, com a diputat provincial i de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, moltes vegades em suscita reflexions o tinc necessitat d'explicar situacions i fets.
Algunes vegades les persones expliquem les nostre vivèncie si reflexions mitjançant converses amb els amics, familiars o coneguts. En el cas del meu càrrec polític tinc l'ocasió de poder vehicular les actuacions i reflexions en altres mitjans, com editorials del butlletí municipal o discursos públics.
Aquest blog desitjaria que em permetés difondre amb un abast més gran, per mitjans telemàtics, algunes de les actuacions que visc i reflexions que m'assalten i que voldria compartir.
El diàleg i la comunicació son cada cop més necessaris. Cada cop més hi ha més necessitat que el contacte entre els ciutadans i els responsables polítics de les diferents administracions sigui el més fluid possible, constant i sense interferències. Això és el que vol fer aquest blog.
Espero que aquest mitjà ajudi a escurçar la distància (que a vegades sembla abismal!) entre les persones, entre els professionals i polítics i les seves actuacions i els ciutadans lectors d'aquest blog.
Algunes vegades les persones expliquem les nostre vivèncie si reflexions mitjançant converses amb els amics, familiars o coneguts. En el cas del meu càrrec polític tinc l'ocasió de poder vehicular les actuacions i reflexions en altres mitjans, com editorials del butlletí municipal o discursos públics.
Aquest blog desitjaria que em permetés difondre amb un abast més gran, per mitjans telemàtics, algunes de les actuacions que visc i reflexions que m'assalten i que voldria compartir.
El diàleg i la comunicació son cada cop més necessaris. Cada cop més hi ha més necessitat que el contacte entre els ciutadans i els responsables polítics de les diferents administracions sigui el més fluid possible, constant i sense interferències. Això és el que vol fer aquest blog.
Espero que aquest mitjà ajudi a escurçar la distància (que a vegades sembla abismal!) entre les persones, entre els professionals i polítics i les seves actuacions i els ciutadans lectors d'aquest blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)